El passat 16 d’octubre es va publicar un article a El País titulat “Escolaritzar la informàtica”. L’autor manifesta la difícil adaptació de l’alumnat i del professorat al nous mitjans tecnològics a Secundària.
Personalment no crec que siga la utilització del “copiar i pegar” una actitud front als ordinadors sinó més bé una continuació de la cultura del no esforç o dels resultats ràpids o immediats que hui en dia domina una gran part de la nostra societat.
També en el que es refereix a l’adaptació del professorat, subratlla l’autor que sobre tot dels majors de 45 anys, discrepe (com no podia ser menys en una persona que supera de llarg l’edat mencionada). I és que tinc testimonis recents de professorat d’Universitat i de Secundària de tot tipus d’edat que no utilitzen les noves tecnologies, ni tant sols el correu electrònic. Així que jo més bé seria partidari d’afirmar que la barrera no és l’edat sinó, com ja s’ha constatat en altres i variats temes, la mentalitat. Una mentalitat de la que formen part la inseguretat, la por a allò que no domine, la comoditat, la intencionalitat de no allargar la jornada laboral per raons tant diferents que s’escaparien d’aquest comentari, .....
La segona part de l’article aborda la problemàtica en Primària. Estic d’acord en la dificultat que planteja la veracitat a l’hora de cercar informació a la xarxa. No obstant això crec que l’edat de l’alumnat en aquesta etapa necessita una guia o tutorització quasi constant per part de la família i del professorat tot el que d’alguna manera ajuda a l’establiment de criteris eficaces de recerca.
Jo m’he trobat amb un problema no mencionat a l’article, i es que fa uns quinze o vint anys era fàcil trobar acadèmies de mecanografia als nostres pobles on un percentatge variable dels nostre xiquets i xiquetes i sobre tot dels adolescents ensinistraven els seus dits en l’ús ràpid de la màquina d’escriure. Hui que la utilització del teclat esta més estesa que la de les màquines d’escriure i que l’edat d’utilització ha baixat prou respecte a aquelles, es trobem que aquelles acadèmies han desaparegut i han estat escassament substituïdes, sense molt d’èxit, per algun software que quasi ningú adquireix. Així la xicalla és ràpida amb els ratolins i els “joistics” però poc hàbil amb el teclat. Possiblement la solució vindrà amb la desaparició del teclat i la implantació dels programes de reconeixement de la veu. Solució que ens encantarà a tots inclosos, per suposat, els que habiten ja en la cultura del no esforç.
Personalment no crec que siga la utilització del “copiar i pegar” una actitud front als ordinadors sinó més bé una continuació de la cultura del no esforç o dels resultats ràpids o immediats que hui en dia domina una gran part de la nostra societat.
També en el que es refereix a l’adaptació del professorat, subratlla l’autor que sobre tot dels majors de 45 anys, discrepe (com no podia ser menys en una persona que supera de llarg l’edat mencionada). I és que tinc testimonis recents de professorat d’Universitat i de Secundària de tot tipus d’edat que no utilitzen les noves tecnologies, ni tant sols el correu electrònic. Així que jo més bé seria partidari d’afirmar que la barrera no és l’edat sinó, com ja s’ha constatat en altres i variats temes, la mentalitat. Una mentalitat de la que formen part la inseguretat, la por a allò que no domine, la comoditat, la intencionalitat de no allargar la jornada laboral per raons tant diferents que s’escaparien d’aquest comentari, .....
La segona part de l’article aborda la problemàtica en Primària. Estic d’acord en la dificultat que planteja la veracitat a l’hora de cercar informació a la xarxa. No obstant això crec que l’edat de l’alumnat en aquesta etapa necessita una guia o tutorització quasi constant per part de la família i del professorat tot el que d’alguna manera ajuda a l’establiment de criteris eficaces de recerca.
Jo m’he trobat amb un problema no mencionat a l’article, i es que fa uns quinze o vint anys era fàcil trobar acadèmies de mecanografia als nostres pobles on un percentatge variable dels nostre xiquets i xiquetes i sobre tot dels adolescents ensinistraven els seus dits en l’ús ràpid de la màquina d’escriure. Hui que la utilització del teclat esta més estesa que la de les màquines d’escriure i que l’edat d’utilització ha baixat prou respecte a aquelles, es trobem que aquelles acadèmies han desaparegut i han estat escassament substituïdes, sense molt d’èxit, per algun software que quasi ningú adquireix. Així la xicalla és ràpida amb els ratolins i els “joistics” però poc hàbil amb el teclat. Possiblement la solució vindrà amb la desaparició del teclat i la implantació dels programes de reconeixement de la veu. Solució que ens encantarà a tots inclosos, per suposat, els que habiten ja en la cultura del no esforç.
